La nimfa de la pedra |
(Correu electrònic remès a la resta de la colla.) Estimats amics, ahir el paratge natural de la cascada del Carbó va estar més bonic que mai. Eixirem, Rafel i jo, del Mas de Borràs per coronar el cim de Penyagolosa, 1000 mtrs. de desnivell, una mena de preparació de cara al cap de setmana vinent en que atacariem tota la crestera de tresmils del massís de Vignemale. Per tancar aquest recorregut, tornariem pels cingles de Marcén i el riu Carbó.
Quan el sender de baixada ens abocà al riu, el somriure se'ns obrí al rostre. Veure eixa quantitat d'aigua corrent avall, botant petits esgraons de pedra i jugant amb els reflexes del sol, ens donava per ben pagat tot el patiment de l'última pedrera del camí. Des d'ací, remuntarem el riu cap a la petita bassa qu'origina la famosa cascada i ... Què dirieu que'ns passà ? No sé ben bé com explicar-ho. Tinguerem una aparició ! Sí, hi ha gent a qui se li apareix la Verge, o això digüen, a nosaltres se'ns aparegué LA NIMFA DE LA PEDRA. Allí estava ella, tota sola, bellísima, amb el cos nu, gitada a la gran pedra que presideix aquest peculiar i salvatge paradís. La seua pell era en contacte directe amb la roca, els seus cabells, encara xops del bany, penjaven per fora del que s'havia convertit, a partir d'ara, en altar de culte. La primera imatge, en recorda els seus mugrons. Eriçats pel fred de la pell humida, alçan-se orgullosos a sobre dels pits de la jove. En adonar-se de la nostra presència feu un gest com de vergonya que ràpidament va relaxar per continuar oferida a la natura talment com havia vingut al mon. De pell suau, sense marques de cap tipus i cabells clars, la jove ens regalava la vista de la seua, més que perfecta, anatomia. Els nostres ulls recorrien el seu cos com si a cada mirada li furtarem part de la seua bellesa. Una cama flexionada a manera de protecció visual del seu tresor, li servia de fre per no relliscar a la superficie inclinada de la pedra. No obstant això, el sexe d'ella ens delatava la seua presència per la mata de cabells, tan clars com la resta, que poblaven el seu mont de Venus. Tractarem d'aparentar normalitat, però jo no sentia res del qu'em parlava Rafa. Gaudirem de la seua companyia una bona estona. L'aigua estava gelada. Ens anarem despullant. Jo vaig anestesiar el mal de peus amb l'aigua mentre Rafa ja nadava en pilotes.
De tant en tant, la jove se incorporava una mica, per controlar-mos supose jo, i quan ho feia, amb una tovallola menuda resguardava la seua nuesa donant-mos, si cap, una imatge encara més sensual, on es feien destacables les llargues cames arribant fins aquell culet qu'el teixit no arribava a cobrir. La nostra actitud devia tranquil·litzar-la perquè de seguida tornava a despullar el seu cos. Ja ens haguera agradat parar el temps i conservar aquell moment per tota l'eternitat, però com a pobres mortals que som, tan sols el podiem gravar a la memòria. Això hem fet. El punt culminant arribà quan ella decidí marxar, i en alçar-se majestuosa sobre el seu altar de pedra, començà a donar-mos multitud de perspectives diferentes. Hi havia erotisme a cadascú dels seus moviments. Va descendre, varem creuar mirades, el seu rostre, tan bell com el seu cos, reflectia serenitat.
El vestiment d'una dona completament nua és tan excitant com el mateix despullament. Es posà les sabatilles i es girà de cul. Alçant els braços, quina esquena, quins muscles, es passà pel cap una samarreta blanca de tirants que s'ajustava directament sobre la pell i que no arribava fins la cintura, una cintura estreta que realçava eixes corbes que fan bonic el cos d'una femella. Quedava preciosa, només amb la samarreta i el cul a l'aire. Agatxà el cos cap endavant per en passar-se les bragues, blanques, de cotó, pels peus i en aquell moment la saliva ja no em passava. Aquell culet rematat per baix pel bell sexe, quasi a tocar de mà, era torbador. Pujava aquella peça de roba intima per les cames amb un graciòs moviment de cul fins qu'acabà ajustan-se-la delicadament. Es va despedir de nosaltres amb un somriure descarat i desaparegué per la muntanya. Ara si que'n vaig tindre que capbussar un parell de vegades perquè la gelor de l'aigua en fera eixir de la letargia en que havia caigut i de pas en ferà baixar la temperatura. Podeu pensar qu'estic boig i que tot és fruit de la meua imaginació, però ho havia de dir. Salut i força ... Jordi Oltra |
Rafa i Jordi - Juliol 2001 |
L'horari
de marxa, ens va fer esmorzar a la font de "Las
Mozas", arribar dalt a les dotze i per dinar ja hi
seriem al Carbó, per la qual cosa ja haviem decidit
menjar-mos el bocata al bell paratge de la Cascada on, si
la temperatura de l'aigua ho permitia, fins i tot
nadariem.
Migdia
solar, els rajos de l'astre rei penetravem en aquest
racó tan tancat. El soroll de la cascada
sobre l'aigua cristal·lina de l'estany trencava el
silenci. L'humitat i el verd brollaven de les parets.
La presència, però,
d'aquell ésser del sexe femení superava, aquesta
vegada, la magnificencia de la mateixa natura. Res no li
era comparable. Ambdues
circunstàncies feien qu'aquest indret lluira més
que mai, ... i allí estavem nosaltres. Quina raó tenia el Sisa quan
cantava allò de "- el temps no conta, ni l'espai.
Quasevol nit pot sortir el sol.".Qui ens anava a dir
a nosaltres qu'avui fariem aquesta troballa ?. La
situació semblava irreal, fruit d'una al·lucinació
col·lectiva.