logotipo

ENMERDATS AL MATARRANYA

    Va ser la segona jornada d'una travessada de 7 dies inspirada al GR8 en el tram que va des dels Ports de Besseit fins el Javalambre.

    Des de València agafarem el tren regional fins Tortosa on baixarem les bicicletes i començarem a pedalejar cap al port de carretera que puja al Caró. Com que era per la vesprada s'acostarem tot el que puguerem i varem fer el primer vivac a peu de port on arribarem ja de nit. Dormirem sota unes oliveres o ametlers, no ho recorde ben bé. A l'endemà de matí fariem la pujada del port, i ja per pista forestal direcció Fredes fins el riu Matarranya, on l'agafariem des de la font del Teix i per dins del riu vindriem a eixir a Besseit, final d'etapa.

    El disseny de la travessada el feiem agafant informació de diferents fonts per tal de que'l traçat tocara tots aquells llocs d'interés paisagistic. Aleshores amb els plànols a la mà miravem d'enllaçar a través de pistes forestals tots aquells punts, tractan també de donar-li un sentit lògic a tota la travessada.

    La informació del pas a través del barranc del riu Matarranya l'agafarem d'una guía BH, "Las 50 mejores rutas", on deia que'l pas era dificil però es podia fer el 50% muntat i es tardava unes dos hores i mitja aproximàdament. També explicava el material indicat per passar, un cordell de 30 mtrs. uns flotadors per pasar la bici a través de les basses d'aigua i bosses estanques. Tot açò pareixía molt interessant, era estiu, plé agost, allò de banyar-se un poquet "molava".

    Nosaltres portavem tot eixe material, i teniem clar qu'anavem a banyar-mos. Tot estava previst, però la realitat era molt diferent ...

    Pujarem el port del Caró i al primer bar que vegerem desdejunarem tranquílament. Una vegada amb combustible al depòsit continuarem avant per la pista cap a Fredes. La font del Teix no hi era marcada al camí i es passarem de llarg, haviem creuat el barranc sèc del Matarranya sense adonar-nos-en. Ferem una pujada impressionant i s'allunyarem de la bifurcació no sé quina animalà de kilòmetres. Allò no quadrava de cap manera, així que tornarem arrere cercant la bifurcació cap eixa font. No hi havia manera de trobar-la. Les indicacions de la guía deien "- encontraremos una fuente a nuestra izquierda ...", com si la font estiguera vora camí, i res més lluny, hi era com a dos cents metres per una senda que al punt d'arranc de la pista a penes es veia. Ens costà deu i ajuda trobar-la. Ja portavem set hores de ruta.

    Ara iniciariem la travessada del Matarranya per dins del barranc, no hi havia perduda, la moral era ben alta, la guía reçava dos hores i mitja, se ho "currariem" i Besseit, final d'etapa, soparot i a dormir.

    Començarem pedalejant per un senda cap a dins, però al moment les pedres eren cada vegada més grosses i prompte tinguerem que desmuntar. Ja no tornariem a muntar en tot el barranc. O siga qu'alló del 50% ciclable era una fal·làcia. Les pedres deixaren de ser-ho per ésser roques cada vegada més grans. Anavem passant la bici amb els bultos de pedra en pedra. Alló era agotador. Contavem, ingènuament, que més endavant s'aclariria, inclús que podriem pedalejar. Res més lluny. Ara el que venía eren grans escalons cada vegada més alts, fins que'ns tocà traure les cordes per baixar les bicis i el bultos. El riu, de moment, era sèc, però cada pas d'aquestos grans desnivells ens retrasaven de forma preocupant.

    Allò, no tenia arreglo. Quan s'adonarem que la progresió era molt lenta i sense posibilitat de millorar era massa tard per tornar arrere. Estavem enmerdats allà dintre, sols podiem tirar endavant poc a poc i com puguerem. Ni se sap les vegades que'ns cagariem amb els responsables de la guía BH i recordariem a tota la seua familia.

    No portavem per sopar i les hores anavem passant i aquell barranc no s'obria mai. No sé quants colps amb els pedals es pegariem a les cames. Pararem a berenar, sols mancava quedar-se "pajarón". Els signes d'agotament ja començaven a ser evidents, però un moment, ara arribavem a l'aigua. - Encara estem açí, varem dir. Primer es banyarem els peus, més tard fins els genolls, ara amb aigua per la panxa amb la bici en alt anavem travessant basses. L'aigua estava de freda que tallava claus. Eix, entra, torna a eixir, possat les sabates lleva-te-les, açò no s'acaba mai. I quant ja pareixia qu'haviem acabat amb l'aigua i no hi havien aparegut els embassaments grans, segons deia la guía, pensavem qu'era un periode més sèc i estarien més baixos de nivell i que per tant ja els hauriem passat sense adornar-nos-en. Res més lluny.

    De cop i volta, la gran bassa, fonda i més llarga qu'un dia sense pà. Estavem hipotèrmics i no ens quedava altra solució que clavar-mos a l'aigua o passar la nit allà. Jo no posaria la mà al foc perquè el cos resistira l'impacte del aigua gelada. No hi havia temps de pensar-se-ho, la nit se'ns tiraria damunt i a fosques ens quedariem atrapats al barranc, així que mans a la feina començarem a unflar els flotadors de la tenda dels vint duros i amarrar-los a les rodes. Els bultos damunt la bici perquè no es banyen. Tot preparat menys les ganes d'estacar-se a nadar. Un, dos, tres ... , a l'aigua. No surt ni el crit, es talla la respiració, però no hi ha marxa arrere, avant, nadar o morir. Depressa, depressa, espentat la bici en flotació, no s'arriba mai, açò es un martiri xines, ... , ja toquen els genolls al fondo, d'empeu, les cames flaquejen, camina, ja som fora. Passem tots, recuperant cada volta el flotadors amb el cordell qu'hem arrosegat fins l'altre costat. Es fotem unes ampolles de "glucosport" per combatre l'hipotèrmia i ens vestim com podem. Ara sí qu'estem fets una merda. Sols preguem que no hi hagi altre assut com aquest.

    El sol ja fa una bona estona qu'ha desaparegut i la nit se'ns tira damunt a tota velocitat. Encara vegem per on caminen quan de sobte un altre assut encara més bèstia ens treu dels nostres pensaments. Traguem saliva. S'acostem a ell depressius terminals i ... , algo, un detall ens canvia l'expressió del rostre. Una passarela de taulons enganxada a les parets del barranc. És molt estreta, però com podem, fem passar les bicis i nosaltres al llarg de tota ella. Al girar una revolta del riu, on acaba la passarela, vegem les construccions d'una antiga pressa, això saviem molt bé el que volia dir. Fins allà tenia qu'arribar un camí. Efectivament, del ample d'un cotxe. Estavem salvats. Ja era de nit, però teniem el ulls més oberts que mai. Uns quants kilómetres i pasarem per una petita urbanització (El Parrizal). Un quants més i el poble, Besseit.

    Eren les once de la nit, portavem 14 hores des de qu'eixirem, per tant el barranc ens havia costat 7 hores, no dos i mitja. Encara ens donaren a sopar a la fonda "Urbizu". Ens posarem les botes de menjar i de veure, vinatxo, és clar. Després carajillo de ron negre i ens anarem a buscar el lloc per fer vivac.

    Com que estavem reventats no tardarem molt en trobar-lo. El primer camp al eixir del poble. Dormirem com angelets beneits. A l'endemà ens adonarem qu'haviem dormit en un camp acabat de roturar, amb uns cavallons i uns terrosos impresionants. Ni enterar-se.

    Aquesta a segut l'història del Matarranya, s'enrecordarem tota la vida. S'hem enmerdat més vegades, però aquesta té l'agravant de sentir-mos traïts per aquesta guía.

Jordi Oltra